El País Valencià (1707)
L’11 de maig de 1707 les tropes espanyoles comandades pel duc de Berwick varen entrar a la ciutat de València després de la victòria aconseguida a la batalla d’Almansa. Així que ocupà militarment la ciutat, el duc de Berwick digué als electes dels estaments: «Este Reyno ha sido rebelde a S. M. y ha sido conquistado, haviendo cometido contra S. M. una grande alevosia, y asi no tiene más privilegios ni fueros que aquellos que S. M. quisiere conceder en adelante.»(1)
El «dret de conquesta» es materialitzà en la pragmàtica del 29 de juny de 1707, per la qual Felip V va decretar l’aboliment de tots els furs i la reducció del País Valencia als usatges, els costums i les lleis practicats a Castella. Hom no hi parla de la utilització de l’idioma, però la seva persecució fou de facto. Es nomenaren castellans com a corregidors de València i per a d’altres càrrecs subordinats i a partir del 30 d’agost de 1707, d’una manera automàtica, la llengua pròpia fou abandonada i substituïda per la castellana. La prova més fefaent és que els llibres municipals dels acords i d’altres disposicions del Comú, anomenats Manual de Consells i Qüerns de Provisions, el mateix dia que els funcionaris castellans prengueren possessió de llur càrrec, foren canviats de llengua. S’iniciava així la castellanització burocràtica: a partir del 30 d’agost de 1707 es van titular Libros Capitulares i Libros de Instrumentos (1).
En la reducció del Furs valencians, les lleis i els tribunals, hi van participar funcionaris castellans, com Rodrigo Cavallero, Pedro Colón de Larreategui, Juan Pérez de la Puente, Pedro de Buendía, Luis Ulloa, etc. N’hem de destacar Melchor Rafael de Macanaz(2), que Felip V envià a València com a jutge de confiscacions i que també rebé la missió de reconstruir Xàtiva. És ben segur que no solament les idees d’aquest personatge influïren en la castellanització del País Valencia, sinó que també més endavant, quan l’any 1713 fou fiscal general del Consejo de Castilla, influí sobre la Nova Planta del Principat malgrat no participar-hi directament.
A principis de 1713 va escriure el conegut Informe dado al Rey sobre el gobierno antiguo de Aragón, Valencia, y Cataluña; el que se había puesto de que se los sujetó con las armas (…) y lo que convendría remediar, pel qual manifestà les seves al·legacions contra els Furs de la Corona d’Aragó i expressà la seva política centralista i antipolisinòdia.
(1). Carme PÉREZ APARICIO, De l’alçament maulet al triomf botifler, Eliseu Climent. Ed., València, 1981.
(2). Melchor Rafael de Macanaz era fill d’un regidor de la ciutat d’Hellin que pertanyia a la família de l’aristocràcia local. Havia estudiat a Salamanca i era manteista militant i regalista convençut.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 9-10