Correspondència telegràfica internacional
El govern franquista, en la seva lluita contra l’ús oficial de la llengua catalana, també va eliminar-la de la correspondència telegràfica internacional.
Des del 6 de desembre de 1932, per decret preparat pel ministre de la Governació Santiago Casares Quiroga, el Consell de Ministres presidit per Niceto Alcalá Zamora havia decretat l’autorització de l’ús de la llengua catalana com a «llenguatge clar» en la correspondència telegràfica i radiotelegràfica internacional(1) Els idiomes utilitzats en la correspondència telegràfica es divideixen en «llenguatge clar» i «llenguatge secret». En el primer grup s’inclouen els idiomes oficialment admesos pel CCITT (Comitè Consultiu Internacional Telegràfic i Telefònic) i en el segon tots aquells textos compostos de lletres, xifres o signes que tinguin un significat secret naturalment, també aquells idiomes que no són oficials.
El 1941, quan el Ministeri de la Governació va elaborar el Reglament per al Règim i el Servei Interior del Cos de Telègrafs, hi va establir a l’article 9 una nota que deia textualment: «España sólo autoriza el español para el servicio internacional en lenguaje claro.»(2) D’aquesta manera hom en desterrava una altra volta el català, que hi havia autoritzat el govern de la II República.
En el mateix reglament, quan es regula el servei interior, hom torna a eliminar la llengua catalana ja que a l’article 9, apartat 44, es dicta que els llenguatges clars només seran el castellà, l’alemany, l’italià, el francès, l’anglès i el portuguès. El català era exclòs per omissió en la correspondència interior i, en canvi, hom hi acceptava l’alemany i l’italià. Que el català restés relegat a la categoria de «llenguatge secret» no vol pas dir que la seva utilització fos absolutament prohibida, però quedava sense el prestigi de ser un idioma admès i en les tarifes els usuaris havien de pagar una sobretaxa.
(1) Diario Oficial de Comunicaciones, núm. 2.523 (23-I-1933).
(2) BOE, suplement al núm. 205, fascicle únic (24-VII-1941).
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàg. 191