No volen el català al cinema
La política lingüística del «Nuevo Estado» era equiparar el castellà a idioma imperial que no es volia sotmetre a cap vassallatge o subordinació que li pogués venir dels idiomes europeus. La hipersensibilitat que els governants franquistes tenien respecte als idiomes dominants al món els va fer prendre tota mena de mesures per tal de sostreure’s a llur influéncia. Però aquesta síndrome també els féu practicar contra les altres llengües de l’Estat, com el català, que en aquells moments de persecució fèrria ben poca nosa els podien fer. És a dir, la Hulla dels governants franquistes, en aquesta primera època totalitària i fascio-falangista, en el terreny lingüístic va ser en dos fronts: d’una banda, a fi de superar la incapacitat del castellà de competir amb l’anglès o el francès; de l’altra, amb el desvergonyit propòsit d’eliminar els idiomes com ara el català, els quals, segons Ilurs arguments polítics, trencaven la unitat de l’Estat.
Un camp on d’una manera ben explícita aquesta política bifront es féu patent fou el de la cinematografia. El 1940 el nou règim havia creat dins de la seva administració el Departament de Cinematografia, el qual estava inscrit en la Direcció General de Propaganda de la Subsecretaria de Premsa i Propaganda del Ministeri de la Governació, del qual era titular Ramón Serrano Suñer.
El Departament de Cinematografia era dirigia pel realitzador cinematogràfic d’ideologia falangista Manuel Augusto García Viñolas, el qual s’encarregava també de la censura dels guions de cinema, car al mateix temps era president nat de la Comisión de Censura Cinematográfica. El departament va dictar unes normes per a la censura de les pel·lícules que varen sortir publicades el 20 d’octubre de 1940. En el punt segon deien: «Todas las películas deberán estar dialogadas en castellano prescindiéndose, en absoluto, de los dialectos. En todo caso se admitirá una pronunciación dialectal en los personajes simplemente episódicos.»(1)
Per Decret del 10 d’octubre de 1940 aquestes facultats del Departament de Cinematografia varen quedar subsumides per la Vicesecretaría de Educación Popular del Movimiento, que dirigí l’integrista Gabriel Arias Salgado. Més endavant, aquesta norma fou afermada per una ordre ministerial del 23 d’abril de 1941, del Ministeri d’Indústria i Comerç, quan n’era titular Demetrio Carceller, falangista, enginyer tèxtil i creador de l’INI.
És molt curiós el que va passar amb aquesta ordre ministerial de l’any 1941: per una banda, no va ser publicada mai al «Boletín Oficial del Estado», però, per l’altra, la seva normativa es va aplicar implacablement. L’aplicació estricta d’aquesta ordre va ser impulsada especialment des del Sindicato Nacional del Espectáculo (Jefatura del Grupo de Cinematografía), dirigit pel periodista i escriptor Tomás Borrás Bermejo (Madrid, 1891-1976), notable falangista i amic personal de José Antonio Primo de Rivera.
Estaven tan acostumats a les arbitrarietats, que per als mandos del règim no era res fer complir una ordre que mai no havia estat publicada. Tomás Borràs, el 23 de setembre de 1941, va adreçar una circular a tots els sindicats de distribució i projecció del sector fent-los avinent l’obligació de complir l’apartat 8 de l’ordre ministerial esmentada: «Queda prohibida
la proyección cinematográfica en otro idioma que no sea el español, salvo autorización que concederá el Sindicato Nacional del Espectáculo, de acuerdo con el Ministerio de Industria y Comercio, y siempre que las películas en cuestión hayan sido previamente dobladas.»(2) La circular acabava, dient: «Toda infracción de lo dispuesto a este respecto será sancionada con el máximo rigor.»(3). Malgrat les anècdotes que podia haver provocat aquesta circular, la veritat és que, des d’aquella data del 23 d’abril de 1941, ni a Catalunya ni a cap més indret de la nostra àrea cultural no es pogué produir ni projectar a les pantalles cap film que no fos en castellà.
(1) Roma Gubern, La censura cinematogràfica i la qüestió lingüística sota el franquisme, «L’Avenç», núm. 59, abril de 1983
(2) Juan Antonio CASERO, Historia de la cinematografía española, Gráficas Cinema-tográficas, Madrid, 1949
(3) A. VAIERO DE BERNABÉ, España cinematográfica, Ed. Cinégrafos, Madrid, 1943. Aquesta documentació m’ha estat gentilment cedida per Romà Gubern.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 189 i 190