L’Església s’ajup a l’ocupant
En aquesta situació, Catalunya quedà desvalguda de totes les institucions. En aquests moments de martiri, sota la fèrula de l’ocupació militar, fins i tot l’Església també abandonà el sentit comú.
El Vaticà va nomenar administrador apostòlic de la diòcesi de Barcelona el doctor Miguel de los Santos Díaz de Gómara, el qual només tenia la preocupació que s’havia d’aprendre el castellà per a llegir i per a resar. Va prendre possessió del seu càrrec el 24 de març de 1939.
En una missió infantil de tots els grups escolars de Barcelona el doctor Díaz de Gómara va dir: «… seremos nosotros patriotas, acatando por amor, como debemos, a nuestra Patria, que llevó su civilización a veinte naciones, a las que dio también un hermoso idioma, en el que tantos hombres ilustres cantaron a Dios y a la Patria. En ese lengua debéis enseñar. Lo decía bien concretamente en vuestra profesión de fe. En ella debéis enseñar a escribir, y a rezar a Dios.»
Però no era solament el doctor Díaz de Gómara: també hi havia d’altres elements del clergat que afavorien la descatalanització. Amb data 2 de març de 1939, en el «Boletín Oficial Eclesiástico del Obispado de Barcelona» de 15 de març de 1939, va aparèixer una nota de la Vicaria General del Bisbat que deia: «A los reverendos rectores de Iglesias.
»Accediendo gustosamente a las indicaciones que nos han sido hechas por las dignísimas Autoridades de esta provincia, rogamos a los Reverendos Rectores de Iglesias, en la seguridad de que nuestro ruego será devotamente atendido, que en los actos de culto público que se celebren en sus respectivos templos, no se use otra lengua vernácula que la lengua española.»(1)
Era ben evident que les autoritats del nou règim polític feixista instaurat per la força de les armes no volien deixar res per lligar.(2) El 14 d’abril de 1939 el Servicio Nacional de Turismo, que depenia del Ministeri de la Governació, establí per mitjà d’una ordre ministerial signada per Ramón Serrano Suñer(3) la prohibició d’usar idiomes que no fossin el castellà en els restaurants i d’altres establiments d’hoteleria.
(1) Josep BENET, op. cit., p. 418
(2) Marqués de la ELISENDA, El sentido fascista del Movimiento Nacional, Santander, 1939.
(3) Ramón Serrano Suñer havia estat diputat per la CEDA en representació de Saragossa l’any 1933 i d’Acción Popular el 1936. Fou ministre de l’Interior en el primer govern de Franco i, el 1939, ministre de la Governació. Quan va dictar aquesta ordre ministerial, era cap de la Junta Politica de Falange Española. Tot i ser cunyat del general Franco, va caure en desgràcia el 1942 per germanòfil.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàg. 180