La Constitució Republicana defensa el castellà
El dia 9 de desembre de 1931, al Palau de les Corts Constituents, el seu president, Julián Besteiro, signava la nova Constitució de la República. Era la primera de totes les constitucions promulgades a l’Estat que feia referència als idiomes no castellans, però aquest reconeixement era ben tebi esporuguit. L’article 4 d’aquesta Constitució republicana diu: «El castellano es el idioma oficial de la República. Todo español tiene obligación de saberlo y derecho a usarlo, sin perjuicio de los derechos que las leyes del Estado reconozcan a las lenguas de las provincias y regiones.
»Salvo lo que se disponga en leyes especiales, a nadie se podrá exigir el conocimiento, ni el uso de ninguna lengua regional.»(1)
I, també, l’article 50 de la mateixa Constitució republicana, quan parla de l’ensenyament, en tracta així: «Las regiones autónomas podrán organizar la enseñanza en sus lenguas respectivas de acuerdo con las facultades que se conceden en sus Estatutos. Es obligatorio el estudio de la lengua castellana, y ésta se usará también como instrumento de enseñanza en todos los centros de instrucción primaria y secundaria de las regiones autónomas. El Estado podrá mantener o crear en ellas instituciones docentes de todos los grados en el idioma oficial de la República.»
O sigui que s’hi veu ben clar que el que preocupa més els redactors de la Constitució, els quals no tenen cura d’eliminar els greuges que durant segles les forces jacobines varen cometre contra els catalans fins a pretendre’n la destrucció, és que no es perjudiqui la llengua castellana. Les mesures preses a favor del castellà no poden ser més evidents quan s’obliga al seu coneixement i, també, al seu ensenyament, mentre que el català és deixat en un segon pla i totalment abandonat al voluntarisme.
Els legisladors republicans varen adoptar molts requisits cautelars únicament a favor del castellà. En la redacció d’aquests articles constitucionals hom hi pot trobar encara criteris residuals dels polítics de la Restauració que s’havien expressat en els debats parlamentaris contra el català durant aquell segle. S’hi comprova que els republicans, pel que fa a la llengua catalana, no s’havien pas apartat gaire dels punts de vista dels polítics monàrquics. Si tot l’esforç, si totes aquestes reserves, si totes les precaucions preses a favor del castellà també s’haguessin aplicat a favor dels ciutadans que tenien una altra llengua materna, s’haurien observat una autèntica igualtat entre els idiomes i un compliment dels Drets de l’Home. Però, dissortadament, els republicans no partien del principi que les llengües havien d’ésser iguals.
Aquesta actitud quedarà encara més palesa quan hom debatrà el Projecte d’Estatut de Núria, aprovat gairebé unànimement per referèndum, al Parlament de Madrid, on els diputats republicans el modificaran sensiblement malgrat partir d’una cota inicial molt moderada. Hom pot comprovar una altra vegada que, malgrat la divergència que existia entre les diferents ideologies, quan es tractava de la llengua catalana, totes les polítiques, fins tot les més allunyades, coincidien a posar-hi entrebancs per tal d’afavorir, sense eufemismes, el castellà.
(1) J. A. GONZÁLEZ CASANOVA, op. cit., p. 719
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 154 i 155