Rebuig de l’autonomia lingüística (1918)
L’any 1918, el dia 16 de desembre, el govern rep una petició formal de la Mancomunitat de Catalunya per a obtenir l’autonomia sostinguda amb el vot favorable del 98 per cent dels ajuntaments catalans. El 18 de desembre el comte de Romanones presenta a la signatura del rei un Reial Decret per a crear una comissió extraparlamentària que estudiï l’establiment de les auto-nomies.
Davant d’aquest fet s’origina una onada de protestes de tot arreu provinents de les diputacions castellanes, les societats econòmiques del país, les associacions de funcionaris, les cases regionals, els subalterns, els cossos tècnics, etc. Una associació de mestres nacionals del partit judicial d’Alcanyis fins i tot edita una proclama que titulen «Por la Patria» i que en la part interessant diu: «Hoy que en las grandes Universidades de Europa se abren cátedras para estudiar nuestro idioma, hoy que la América latina busca entre nosotros corrientes de aproximación espiritual y económica; hoy que nos vamos incorporando al mundo que estudia y que piensa, ¿vamos a consentir que en aquellas regiones furibundamente autonómicas, salgan niños de la escuela sin apenas saber hablar el castellano?
»Una es nuestra lengua, una nuestra cultura y una nuestra historia. ¿Por qué, pues, hemos de permitir que se matice la enseñanza con ciertas modalidades que están en pugna con la grandeza espiritual de la nación?»(1)
Entre d’altres escrits, també cal reproduir una instància enviada al president del Consell de Ministres pels estudiants de Burgos on fan constar les conclusions adoptades en una assemblea en «protesta a la ingrata conducta del pueblo catalán, que menospreciando los sacrificios y esfuerzos de la madre Patria, se atreve a pedir vida independiente de aquella que le dió el ser, no teniendo presente las múltiples y graves consecuencias que trae consigo la ambición desmedida y el pretender echar por tierra el hermoso lema «LA PATRIA ES UNA E INDIVISIBLE”.»(2)
En aquest ambient, la comissió extraparlamentària nomenada pel govern presidida per Maura va elaborar l’Estatut d’Autonomia, el qual es configurava en forma de bases i s’inspirava en l’avantprojecte redactat en el temps del govern Maura. En el Congrés, el president de la comissió dictaminadora va ser Alcalá Zamora.
En aquest Projecte d’Estatut presentat pel govern Romanones no es parlava enlloc de l’oficialitat de l’idioma català. Només a l’article 10 de la base 22 es deia que a les escoles «será obligatoria la enseñanza de la Lengua Castellana» i que a les que siguin de Catalunya els professors i els
alumnes podran usar indistintament el català i el castellà a gust de cadascú. I a l’article 15 de la mateixa base 22, respecte al català, s’afirmava el que segueix: «En las deliberaciones orales de la Diputación, de los Ayuntamientos o de otras cualesquiera Corporaciones oficiales, organizadas por la Región, se podrá usar indistintamente la lengua catalana o castellana, y también al practicar actuaciones judiciales o gubernativas en las cuates intervengan litigantes procesados, peticionarios, peritos o testigos; mas las actas de las sesiones, las formalizaciones escritas de diligencias, en los juicios o en los expedientes, y cualesquiera otros documentos oficiales o públicos, sean cuales sean su origen, su índole y su destino, si se redactan en lengua catalana deberán contener también su versión castellana (…).
»Ante los tribunales de Cataluña se podrá informar en catalán previa .conformidad de las partes y sus defensores.»(3)
En definitiva, ens volien donar l’autonomia i, en canvi, encara ens restringien la cooficialitat de l’idioma català, que, de fet, només es podia utilitzar oralment amb un caire oficial. Tan bon punt calia escriure, de cop, la llengua catalana no servia per a res. Si es feia en català, calia que hi hagués sempre una traducció. Des del debat parlamentari de 1916 no s’havia avançat gens en la qüestió lingüística: ens trobàvem exactament al mateix lloc.
(1) Archivo de la Presidencia del Gobierno, inventaris topogràfics, «Autonomía y Mancomunidad Catalana», Ilig. 1.17.5.
(2) Archivo de la Presidencia del Gobierno, inventaris topogràfics, «Autonomía y Mancomunidad Catalana», llig. 1, f. 19-3.
(3) J. A. GONZÁLEZ CASANOVA, Federalisme i autonomia a Catalunya, Ed. Curial, Barcelona, 1974, p. 589.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàg. 137 a 139