«El problema de Cataluña», un informe secret (1916)
Mentre se celebraven aquests debats parlamentaris al Senat i al Congrés, un assessor o un expert al servei del comte de Romanones elaborava un report reservat que titulava «El problema de Cataluña». Diem que era reservat perquè segurament va ser lliurat a mans, o personalment, ja que no porta cap segell d’entrada a les oficines de la Presidència del Consell de Ministres com tenen tots els altres documents que es guarden a les caixes de l’arxiu. S’ha trobat aquest document a l’arxiu-biblioteca de la Presidència del Govern, als soterranis de la Castellana, 3, en el lligall 1, full 25, sota la rúbrica «Autonomía y Mancomunidad Catalana», A 11/núm. 9.
L’informe té un total de quaranta-sis planes, és manuscrit, va sense firma i és datat a Madrid el diumenge 18 de juny de 1916. La persona que el va escriure era del Partit Liberal o estava molt pròxima a la ideologia liberal. L’autor, era funcionari de l’Estat? O simplement era un coneixedor del tema? Segons en mateix diu en acabar el report, aquest treball era «condensación de muchos años de estudio». Sembla que l’informe li fou demanat perquè diu que és «noble requerimiento intelectual». L’espanyolisme de l’informador també hi aflora ja que ha fet la tasca «patrióticamente» i la considera «expresión viva de un gran amor a la patria».
Per acabar de conèixer el tarannà de l’autor, hem de dir que adula el cap del Govern, el comte de Romanones, ja que, quan recomana habilitat governamental per a resoldre el cas català, reconeix que Romanones té una personalitat excepcional, dots de comandament, do de gents, etc. La ideologia de l’autor pretén ser progressista i demana que els liberals es facin seu el programa «regionalista». Reconeix que el perill catalanista és molt gran i denuncia una reculada en el camp polític i la reacció de les dretes, les quals «pueden contribuir a destruir un edificio que, mal construido en 1812, peor reparado en 1868, fué denunciado al perderse las colonias de 1898. El movimiento “nacionalista” es reaccionario. ¡He ahí el enemigo!» Per l’anàlisi grafològica hom pot conèixer que l’autor de l’informe és un home d’edat mitjana segur d’ell mateix, amb una gran capacitat de síntesi en les exposicions i mancat d’intuïció.
El sumari de l’informe aplega sis grans apartats, que tenen els títols següents:
«I. El filibusterismo de la Lliga y el intervencionismo de Francia.
»II. Los derechos de Cataluña y el verdadero problema catalán.
»III. Planteamiento anormal del problema por parte de los catalanistas.
»IV. Bases falsas del Catalanismo:
»A La raza catalana no existe
»B La historia catalana no existe
»C El Derecho catalán no existe
»D El idioma catalán no existe.
»V. La falacia “nacionalista”.
»VI. La habilidad gubernamental.»
A nosaltres ara ens interessa en especial l’apartat D del capítol IV, «El idioma catalán no existe», per tal de comprovar quines influències va rebre el comte de Romanones sobre la qüestió en uns moments històrics en els quals la llengua catalana reclamava els seus drets per la via parlamentària i, per primera vegada, d’una manera directa i demanant votació personal.
La pretensió de l’autor és, en tot moment, demostrar que tot el que és català no s’aparta gens d’allò que és peninsular. Per aquest motiu afirma que no existeixen específicament ni raça, ni història, ni Dret, ni llengua catalans. La tesi més singular i amable del treball és que el català no es pot denominar català perquè és la parla d’altres regions d’Espanya: «El llamado catalán fué la lengua oficial de la Corona de Aragón», i subratlla la unitat de la llengua perquè encara es parla a l’Aragó, «en el antiguo Condado de Ribagorza», i també «en todo el Reino de Valencia, y aún parte de Murcia y en todo el Reino de Mallorca».
Després de justificar que territorialment no és una llengua exclusivament catalana, passa a demostrar que dels autors consagrats, els clàssics que defineixen la llengua «catalana», no n’hi ha gairebé cap de català. Ho explica així: «Si Muntaner y Desclot son catalanes, historiadores egregios, historiador memorable “catalán” es Jaime I el Conquistador, Rey de Aragón, natural de Montpeller, esfera de influencia española. Los más grandes nombres de la literatura “catalana” son los españoles, no catalanes.
»Así, la más alta representación de la poesia está sostenida por Ausiás March, un valenciano, y si actualmente Verdaguer es catalán, Teodoro Llorente es valenciano y el valenciano Escalante es digno rival del catalán Soler. Las dos grandes figuras de la filosofía catalana son Rarnon Llull, mallorquín, y Luis Vives, valenciano. Boscán, catalán, escribió, en castellano sus versos, como modernamente escribió en castellano su prosa Pi y Margall. Y la figura máxima de la literatura catalana clásica en Filología, y en las Ciencias lo mismo que en la novela, el mallorquín Ramon Llull, mientras la encarnación de la Elocuencia catalana en el valenciano San Vicente Ferrer.
»La lengua, pues, denominada indebidamente catalana no es una propiedad personal y exclusiva de Cataluña, sino de España. La Literatura catalana es un tesoro de España. A España, por lo tanto, corresponde ahora, en vista del pleito entablado por los Catalanistas pretendiendo el monopolio de su pretendido idioma, plantear el litigio de propiedad y declarar monumento nacional esa lengua.
»Y urge hacerlo así. Los Catalanistas, impulsados por su odio incalificable á lo que ellos denominan Castilla, vienen desde hace algunos años reformando la lengua de Cataluña, esto es, la lengua de la Corona de Aragón, hablada aun en Aragón, Valencia y Mallorca, más una parte de Murcia, aunque insignificante. Los Catalanistas, fundadores del “Institut d’Estudis Catalans” con el fin faccioso de fomentar el movimiento separatista en Cataluña, vienen exclusivamente dedicándose á ir inventando una lengua artificial con palabras francesas, adulterando totalmente la ortografía clásica de este romance español.
»Esta campaña totalmente criminal ha provocado la protesta sorda de los buenos catalanes, de los doctos de Cataluña, pero la “Lliga” ha conseguido ahogar sus voces subvencionando con sueldos á los más de los eruditos de Barcelona. La obra de la Mancomunidad, bajo aparato de “cultura catalana”, es netamente de filibusterismo por el medio de la mixtificación de la lengua.
»Es necesario, pues, que el Estado ponga mano a este asunto y busque el remedio á este mal. Es evidente que la lengua “aragonesa”, como debemos llamar á la catalana, está literariamente cultivada en Cataluña mucho más que en el resto de las tres regiones que la hablan. La deformación, pues, de ese glorioso romance español, hecha en Cataluña, acabará dentro de muy pocos años por tranformarlo en léxico, en prosodia y en ortografía, degenerándolo.
»Impónese, por lo tanto, la constitución por el Estado español de la Academia de la Lengua Catalana. Esa Academia deberá ser compuesta por elementos integrales representativos de todas las regiones españolas que hablan la lengua aragonesa, indebidamente llamada catalana. Así, todos los Concejos de todas las Ciudades, Villas y Aldeas de tos Reinos de Aragon, Valencia, y aun Murcia, que hablen hoy el romance mal denominado catalán, deberán designar sus representantes para que estos, a su vez, elijan sus Delegados que constituyan la Academia de la Lengua Catalana, cuya denominación, en rigor, debiera ser Academia Aragonesa.
»Lo primero que esta Academia habrá de hacer es formar y publicar un Diccionario compuesto por todas las palabras clásicas del romance denominado catalán, practicando un minucioso expurgo para expulsar todos los vocablos franceses fraudulentamente introducidos por los Catalanistas. Al mismo tiempo deberá la Academia publicar una Gramática que fije positivamente la ortografía del romance en que los Reyes de Aragon historiaban sus inmortales conquistas en España.
»Un extremo conveniente fuera, ademas, ampliar la Academia de la Lengua Española con especialistas y autoridades en los dialectos gallego y “catalán”, así como en el idioma vasco, siendo de necesidad transcendental crear una cátedra de lengua y literatura gallega, catalana y vasca en la Universidad Central, para el Doctorado en la Facultad correspodiente.»
Un cop llegida aquesta tesi, podem resumir-la amb les propostes que l’autor fa al govern:
— Declarar monument nacional espanyol la llengua catalana.
— Cal anomenar-la «llengua aragonesa».
— L’Estat espanyol ha de constituir l’Acadèmia de la Llengua Catalana.
— Aquesta acadèmia haurà de fer un diccionari sense gal·licismes
— També haurà de publicar una gramàtica.
— Ampliar l’Acadèmia Española amb les altres literatures peninsulars.
— Crear càtedres de català a la Universitat Central.
Després dels adjectius que l’autor dedica als catalanistes i deis epítets com ara «odio incalificable», «fin faccioso», «filibusterismo», etc., hauriem de veure que ja hi tenia el partit pres i que, en conseqüència, totes les propostes que fa no aniran pas precisament a favor de la llengua catalana.
És ben evident que la pretensió de crear una acadèmia en contraposició de l’Institut d’Estudis Catalans, fundat el 1907 i ampliat el 1911, no té cap més finalitat que aigualir el suposat «separatisme» dels catalans. És curiós que precisament el govern d’UCD l’any 1980, després de setanta anys d’aquella proposta, en què tothom reconeix i afirma la unitat científica de la llengua catalana a les Illes, al País Valencia i al Principat, fes els impossibles per destruir-la i evitar-ne la importància excessiva dins de l’Estat.
Cal que ens adonem de les estratègies que a cada moment s’utilitzen contra la llengua catalana. Quan el 1916 convenia evitar la «catalanització» excessiva de l’idioma, es proposava que fos «aragonesa» i patrimoni de tota l’àrea cultural. Ara que s’ha superat aquella fragmentació, des de Madrid fomenten la divisió per tal de mantenir-nos separats.
De tota manera, Rornanones no va fer cas del seu informant i tot va restar igual. Però, pel seu caire reservat, el report és un índex dels interessos vergonyants dels espanyols en tot allò que fa referència a la llengua catalana.
Dels debats celebrats al Senat i al Congrés durant el 1916 i de la proposició feta per obtenir la cooficialitat en el Congrés de Diputats no se’n varen pas obtenir fruits de cap mena.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 133 a 136