Royo Villanova, contra el català en l’Administració (1915)
El mes de novembre de 1915, però, es torna a presentar un entrebanc al procés de normalització que s’havia iniciat amb l’entrada de Prat de la Riba a la Diputació de Barcelona i posteriorment a la Mancomunitat. És un dilluns. A dos quarts i deu de quatre de la tarda, en la sessió plenària del Senat presidida per Joaquín Sánchez de Toca, el senador per Valladolid Antonio Royo Villanova(1) formula una pregunta al govern conservador de Dato sobre «la práctica abusiva de la Diputación de Barcelona de redactar en catalán los expedientes administrativos de carácter oficial».
Precisament el debat que va generar el senyor Royo Villanova en el Senat pot servir per a conèixer ara quin era el criteri que habitualment es tenia sobre la utilització de la llengua catalana, i hom pot comprovar que ell mateix és un dels que posen bastons a les rodes perquè les reivindicacions catalanes no avancin ni un pas.
El problema jurídico-administratiu que planteja Royo Villanova és que un ciutadà de Barcelona va presentar un recurs contenciós administratiu davant de la Audiència contra la Diputació de Barcelona i, un cop obert el procediment, l’advocat de l’Estat, fiscal del contenciós, es negà a tramitar-ho amb aquesta excusa: «Este expediente está escrito en su mayor parte en
catalán y, por consiguiente, como no creo que tenga obligación ni de conocerlo, ni de dar carácter oficial ante los Tribunales de justicia a un idioma que no es el castellano, yo, fiscal, no contesto a la demanda.»(2)
El senador interpel·lant o preguntaire reglamentàriament va dir: «El fiscal, Abogado del Estado, creo que cumplió con su deber; realmente nunca podia llevar con más dignidad el título de abogado del Estado que al encontrarse con ataque tan grave al idioma nacional, defendiendo, no solamente el idioma, sino el patrimonio espiritual de la raza.» I Royo Villanova, titllant el fet d’escriure en catalá de corruptela, amb l’excusa que calia salvar els drets individuals exigía prohibir l’ús del catalá en res que fos oficial.
El ministre de la Governació, que encara era el senyor Sánchez Guerra, del govern conservador, es va justificar dient que mentre manaven els liberals, pel febrer de 1910, la Diputació de Barcelona havia adoptat l’acord que a les sessions plenàries els diputats podrien parlar en català o en castellà i que els expedients també es podrien tramitar en l’un idioma o l’altre. I tot seguit hi afegí: «Pero, ¿cabe duda a nadie de que no hay en España otro lenguaje oficial que el castellano? Yo creo que no está en ninguna parte consignado, ni en Constitución, ni el Código Civil se dice, porque no es necesario por aquella razón por la que se cuenta que tuvo Solon al no incluir el parricidio, porque no puede caber duda, porque es evidente que la nacionalidad española tiene por idioma el castellano.»
Royo Villanova reconeix que a l’Ajuntament i a la Diputació de Barcelona es feien les sessions en català ja en temps del senyor Maura (1903-1904), però el governador civil, segons la llei, té facultats per a inspeccionar les diputacions, i el govern, a través d’ell, hauria de conèixer aquesta corruptela. I encara que cap llei ni la Constitució no estableixen el castellà com a llengua oficial, ja n’hi ha prou amb les Lleis d’Enjudiciament Criminal i Civil, que obliguen a traduir els documents que no siguin en castellà.
El ministre de la Governació admet que tenir una convicció és menys perillós que tenir un sentiment i recomana calma.
El ministre de Gràcia i Justícia, el conservador Manuel de Burgos y Mazo, que és el mateix que va promoure el Reglament hipotecari, intervé en el debat i afirma: «…si se trata de una Corporación Oficial que se dirige a un Tribunal de Justicia, o a cualquier otra Corporación Oficial, indudablemente el escrito debe ser rechazado de plano cuando no está redactado en castellano.»
El senador Royo Villanova no s’atura i ataca novament dient «que si se hubiera tratado, por ejemplo, de un aldeano, de un montañés de Cataluña como el protagonista de Tierra Baja de Guimerá, que, verdaderamente, no hubiera conocido el castellano y se hubiera dirigido al gobernador (…) se la hubiera concedido porque se veia que se hacia sin intención de molestar ni de agraviar al Estado.» I Royo continua dient: «Contra lo que protesto es contra la tendencia de escribir en catalán los expedientes conociendo el castellano los que los forman y coincidiendo con un predominio en la Diputación que se personifica en el ilustre presidente de la misma.»
En el debat Royo Villanova tenia frases molt explicatives que il·lustren el tracte que volien per a la llengua catalana i com aquesta els provocava en la seva hipersensibilitat. Per ell, es podia enraonar i parlar en català; en canvi, no el deixaria escriure perquè, sabent el castellà, «se quiere molestar, agraviar al idioma castellano». O sigui, que aquí els únics que es poden molestar són ells, els altres no compten; i és que darrera la Ilengua hi veuen dimonis. L’esperit català és un esperit que trenca llur visió de l’Estat, i per això Royo acaba amb una idea que actualment torna a ser vigent: «Jamás, jamás transigiré con que Cataluña sea una Nación.»
El ministre de Gràcia i Justícia, davant d’això, es compromet a rectificar aquesta situació així: «Y manifiesto que yo a los Tribunales de Justicia he de forzarlos, he de impulsarlos, he de vigorizarlos, en ese pensamiento y en esa resolución de que en España, en lo oficial, no hay más idioma que el idioma castellano.»
El poder judicial, el que hauria de ser el més sensible als sentiments del poble, és el que menys ha fet per ajustar-se a la realitat de l’idioma català.21
Dos senadors catalans també intervingueren en el debat. L’un és Francesc Benet i Colom, senador vitalici, que presta suport al govern perquè és el cap dels conservadors a Barcelona, el qual també s’arrenglera amb Royo: «Mientras haya una patria sola, una e indivisible, que es España, no puede haber más que un idioma, que es de esta España (aplausos):» El senyor Benet diu el mateix que el ministre: que a Espanya només hi ha un idioma i prou. Així, fent el sord, s’estalvia problemes. Aquest és el primer parlamentari i català durant la Restauració (llevat de Lerroux) que s’ha posat manifestament en contra de la llengua catalana.
En canvi, l’altre parlamentari que pren la paraula, Joan Moles Ormella, republicà federal nacionalista, senador per Lleida, advocat i periodista, tot lamentant les dificultats que té de parlar en castellà perquè ha de traduir els seus pensaments des de l’idioma català, considera legítim que en els ajuntaments i les diputacions hom pugui celebrar els plens en català sempre que els expedients que són susceptibles de ser recorreguts siguin escrits en castellà.
El senyor Royo Villanova l’interromp dient: «A mi eso me parece mal siempre, porque los que saben el castellano y redactan en catalán, no lo hacen por ignorar el castellano, y yo entiendo que eso es un hecho ofensivo para la Nación (aprobación por varios senadores. Grandes rumores. El Sr. Presidente agita la campanilla). En eso insisto, y para afirmarlo estoy muy documentado, y tengo muchos amigos catalanes que me dicen que estoy en lo cierto, y que hay un Katipunan(4) contrario al idioma castellano.»
Amb aquesta pregunta i el debat consegüent s’ha pogut fixar i determinar ben clarament la política que en tots els governs de Madrid, fos quin fos el partit que els sostenia, se seguia sobre el tema de l’idioma català. Hem vist de primer que no calia ni fer constar aquest afer a les lleis: només es regulava per via negativa i residualment es desconeixia la realitat. Gràcies a la gradual importància política del «fet nacional» i la seva entrada a les diverses corporacions públiques, el tema idiomàtic, que com molt bé diu Burgos y Mazo és «la expresión genuina del alma nacional», també va anar prenent interès polític.
Prat de la Riba també coincideix amb el ministre quan escriu: «La Llengua és la Nacionalitat.» O sigui, que l’anima de Catalunya s’expressa genuïnament per mitjà de l’idioma català. Tots hi estem d’acord: l’única cosa és que parlem de llengües diferents i, en conseqüència, de nacions diferents.
Aquest debat parlamentari i promogut pel senador Antonio Royo Villanova va tenir molta ressonància i va provocar reaccions a tot Catalunya. S’hi varen constituir comissions diverses que organitzaren manifestacions i actes cívics. N’és un exemple la Diada de la Llengua Catalana com a desgreuge de les desconsideracions que hom havia rebut de Madrid.
Els ajuntaments també s’hi adheriren. A Barcelona la minoria radical va plantejar problemes per a l’aprovació de la moció presentada per la Lliga i obligà a formular-ho amb un altre procediment. Finalment, Jaume Bofill i Mates va defensar-ho en el famós plie de l’Ajuntament de Barcelona amb el seu discurs a favor de l’idioma catalá.(5)
També enviaren adhesions a la Presidència del Consell de Ministres de Madrid entitats com la Societat Econòmica d’Amics del País, l’Institut Català de Sant Isidre, etc. L’Ajuntament de Girona, en el ple del dia 3 de març de 1916, va prendre l’acord de fer les declaracions següents: «Que rinde acatamiento y adhesion a la gloriosa Lengua Catalana, estimandola patrimonio sagrado de nuestra tierra y parte integrante de la naturaleza social de Cataluña.»(6)
Aquesta provocació de Royo Villanova va servir per a atiar el foc. Els catalans necessitem moltes vegades que els nostres enemics ensenyin les orelles per a reaccionar. Si l’assimilació s’ha fet en èpoques històriques, tal com recomanava Felip V, amb «providencias templadas» i «mañosamente», els catalans hem caigut tranquillament a la trampa i no ens hem adonat que, abusant de la nostra gentilesa i les nostres bones maneres, ens han anat esquilant el nostre idioma.
(1) Antonio Royo Villanova era aragonés i catedrátic de Dret administratiu a la Universitat de Valladolid. Pertanyia al partit liberal i era un capdavanter del centralisme en lluita constant contra el catalanisme. L’any 1917 va traduir al castellà La Nacionalitat Catalana, de Prat de la Riba, i va escriure en el pròleg: «Los catalanistas, en cambio, creen sinceramente, que Cataluña es una Nación; pero saben de sobra, que no adelantarán un paso en sus reivindicaciones, mientras la opinión española no empiece a participar de esta creencia.»
(2) DSC Senado, núm. 16, 1915, p. 252.
(3) Això és escrit a finals de 1983. Amb la Llei Orgànica del Poder Judicial del govern socialista aquesta situació pot canviar. Efectivament ha canviat amb el projecte del ministre Fernando Ledesma.
(4) «Katipunan» és l’anagrama del nom que es donà al Consell dels insurgents filipins que lluitaven contra la dominació colonial espanyola i que, traduït del tagal, volia dir Suprema i Venerable Associació dels Fills del Poble.
(5) Vegeu Jaume BOFILL I MATES, L’altra concòrdia i altres textos sobre el catalanisme, Ed. La Magrana, Barcelona, 1983, p. 36.
(6) Archivo Central de la Administración Pública, Alcalá de Henares, «Asuntos generales», llig. 10, caixa 13.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 107 a 111