No deixen entrar el català al registre de la propietat (1915)
A Madrid, el 5 d’agost de 1915, el ministre de Gràcia i Justícia, Manuel de Burgos y Mazo, signa el Reglament de la Llei Hipotecaria. El govern que l’aprova és encara presidit per Dato i és el mateix que ha autoritzat la Mancomunitat de Diputacions, però el tema de la llengua continua exactíssimament igual: l’article 48 del Reglament hipotecari diu així textualment: «Los documentos no redactados en idioma español podran ser traducidos por los efectos del Registro, por la Oficina de Interpretación de Lenguas ó por funcionarios competentemente autorizados en virtud de leyes convenios internacionales, y, en su caso, por un notario civil, quien corresponderá de la fidelidad de la traducción.
»Los extendidos en latín y dialectos de España, ó en letra antigua, ó que sean ininteligibles para el Registrador, se presentaran acompañados de su traducción ó copia suficiente hecha por un Titular del Cuerpo de Archiveros y Bibliotecarios ó por funcionarios competentes.»(1)
De la lectura d’aquest article es desprèn que aquells documents inscrivibles en el Registre de la Propietat i que estan formulats en una llengua altra que la castellana són uns autèntics fòssils que cal que siguin desxifrats per algun funcionari, arxiver o bibliotecari tot donant per sobreentès que els registradors no els entenen.
La majoria de documents que cal inscriure en el Registre de la Propietat són atorgats pels notaris, per la qual cosa és ben clar que el Reglament hipotecari va lligat amb el Reglament notarial, i, com hem vist anteriorment, en el Reglament notarial de 1874 ja es prohibí fer les escriptures públiques en català.
El divorci entre l’idioma oficial i l’idioma real de Catalunya no podia pas ésser més contundent. La gent comprava i venia, pactava i contractava en català, però, en el moment d’anar a cal notari, s’havia de fer tot en castellà. Si de cas alguna família guardava cap document antic que justificava
els seus drets patrimonials -i naturalment estava escrit en català perquè en el moment d’atorgar-se era llengua oficial—, calia traduir-lo al castellà com un càstig, un menyspreu o un símbol del colonialisme que patíem.
(1) Legislación (…), vol. LV, Imprenta de la Revista de Legislación, Madrid, 1915, p. 59.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàg. 107