Debat parlamentari pel Catecisme en català (1900)
El mes de gener de 1900 apareix un fet que explica la situació difícil en què es trobava el catalanisme a causa de la incomprensió de Madrid. El bisbe de Barcelona, el doctor Josep Morgades, va adreçar una pastoral als feligresos en què recomanava que utilitzessin el català en la predicació, en la catequesi i en els actes litúrgics en general. El bisbe hi reconeixia una realitat tan palpable com era que els catalans estàvem subjugats lingüísticament, i ho explicava així: «Ja que, amb una paciència a penes concebible, sofrim tant de temps el jou d’ésser administrats, ensenyats, i jutjats en castellà, la qual cosa ens perjudica greument, siguem exigents almenys a ésser instruïts en català en allò que mira al Cel i ens posa en relacions amb Déu en els nostres trànsits i tribulacions, en els nostres desigs i esperances, en els esplais de la nostra ànima…»
Manifestar aquesta veritat i recomanar la pràctica d’un dret natural de l’home va fer espetegar tot un seguit de critiques i de polèmiques a la premsa. La qüestió també va arribar al Senat, on el senador Bernabé Dávila(1) va presentar una interpel·lació contra Silvela i, en la seva absència, contra el ministre de la Governació, Eduardo Dato. La interpel·lació va començar el dia 18 de gener de 1900 i va durar quatre sessions senatorials, amb la qual cosa hom ja pot comprovar la importància que el poder legislatiu donava a la llengua catalana.
En tots els discursos pronunciats al Senat espanyol hom pot entendre els mòbils pels quals el govern estava tan amatent a eliminar la llengua catalana, i per això, malgrat que no sigui pròpiament una lllei o una norma jurídica, és d’interès reproduir-ho: els pensaments dels homes polítics són el mòbil que va predominar en el govern de l’Estat durant molt de temps.
La primera impressió que hom pot treure del debat contra la pastoral del bisbe de Barcelona és que el tema de la llengua catalana els treu de polleguera i fins i tot els fa perdre els estreps quan plantegen unes situacions absolutament falses i expliquen uns fets totalment tergiversats. Heus-en ací alguns exemples:
«Así como de paso y por via de preámbulo, permitidme ante todo, Sres. Senadores, que deduzca lógicamente alguna consecuencia que de las premeditadas afirmaciones del Sr. Obispo de Barcelona se deriva. Según predica a sus diocesanos dicho Prelado de la Iglesia, la oración elevada hasta Dios en Lengua Castellana es ineficaz, por cuanto tiende a prescindir de los intereses del Cielo, al modo o de la manera que los organismos oficiales del Estado, ó sean, la administración, la enseñanza y la justicia (que constituyen para los catalanes un yugo insoportable, a juicio de aquel Obispo), tienden a prescindir de los beneficios de este mundo, por el uso o empleo del hermoso idioma oficial: solamente por medio de la lengua o del dialecto catalan puede aspirarse en la diocesis de Barcelona al goce y disfrute de los beneficios eternos: el resto de España no tiene posible salvación» (Bernabé Dávila)(2) «Ya lo oís, Sres. Senadores: enseñar el catecismo en el idioma castellano y predicar en la hermosa y casi divina lengua de Cervantes y de los grandes teólogos españoles, es una costumbre detestable, perniciosa y destructora de la fe» (Bernabé Dávila).(3)
Davant aquesta manca de racionalitat en el tema i la poca lògica en el planteig de la problemàtica, no podem pas esperar que la valoració de la pastoral del doctor Morgades fos equànime i arbitral. De primer, l’interpel·lant parlava de delicte: «…proceda con aquella energia con que en este caso debe proceder, para que se someta, sin perdida de tiempo, á los tribumales competentes al señor Obispo de Barcelona, el cual ha corneado, con motivo de su pastoral, verdaderos delitos, perfectamente definidos contra la unidad nacional, y contra la integridad de la Patria asi como contra la Constitución» (Bernabé Dávila).(4)
Aquí és on calia arribar. Tot el greuge contra la pastoral és que recomana la llengua catalana, i la llengua catalana trenca la unitat i la integritat de l’Estat. Ells no poden imaginar-se que ciutadans del mateix Estat puguin tenir una llengua diferent de la seva i pretenen la uniformitat deis ciutadans per assolir la unitat. No saben veure que unitat no és uniformitat i que conviure no és assimilar: «¿Por ventura no amenaza, no ataca (que son las palabras de la Ley) a la unidad nacional, a la integridad del territorio, bajo una sola personalidad; no ataca a la mancomunidad de ideas, sentimientos y aspiraciones del pueblo español; a la suma de sus intereses morales, intelectuales, y materiales, de lengua, religión, magistratura, enseñanza, administración; de todo lo que constituye la integridad del territorio, la unidad nacional y el augusto concepto de la Patria? Pues a todo eso ataca, a todo eso amenaza el Sr. Obispo de Barcelona en su pastoral; excita a las masas para que se vuelvan airadas contra la madre España.»17
Fa riure pensar que la difusió del català pot ésser causa de l’esberlament de l’Estat. No deu ésser que els catalans no hi hem estat mai comptats, en aquest Estat? Els catalans no som pas diferents perquè parlem una llengua diferent del castellà: això seria confondre l’efecte amb la causa. Nosaltres parlem una llengua pròpia perquè tenim un tarannà i una manera de ser propis. Aquesta idea surt en el debat, i l’exposen a la seva manera, però es veu ben clar que no volen la llengua catalana perquè és un cos estrany dins l’Estat: no volen de cap manera que prosperi i sí que es mori arraconada: «La religion se enseñará en idioma distinto del nacional: mañana tal vez pasemos, como sucede en Austria-Hungria, a que ocurra lo mismo con todo lo del ejército, en el que incluso la simple voz de mando, y la contestación de “presente”, se pretenderá que se empleen en catalán…» (Miguel Villanueva y Gómez).(6)
«Pero hay, señores, la cuestión del idioma. ¡Ah, qué grave es la cuestión del idioma! Habia de ser muy distinto, radicalmente distinto del castellano el idioma catalán y aun así habria que apelar a la buena fe de aquellos que discuten estas materias, para preguntarles si creen que, manteniendo la diversidad de idiomas, es posible constituir una nacionalidad que cumpla sus fines y que vaya atravesando los siglos en ese cumplimiento. Pero no; no es distinto, por fortuna, es hermano. El idioma es el medio esencial que sirve para constituir las grandes familias, los grandes pueblos. A nosotros hoy nos parece cuando llegamos a la América del Sur que estamos en nuestra casa, que llegamos a nuestra España y no sé como puede pretender ninguna region de España tener como lengua oficial una distinta a la española, aunque no sea más que acordandose de que allá, en el otro mundo, hay cerca de la mitad de él que habla el idioma castellano. ¿Cómo podría llegar un catalán a aquellas costas y decirles a aquellos hermanos: “Soy español, pero no hablo como vosotros, hablais el español, aun cuando ya no tengais esa nacionalidad”? ¡Qué contradicción y qué monstruosidad!» (Miguel Villanueva y Gómez)(7)
Les raons que poden donar per tal de convèncer no deixen de ser poètiques, però no tenen cap mena de mirament a favor dels drets naturals dels catalans, la llengua dels quals no els mereix cap consideració. Per a ells només compten la «unitat sacrosanta» i el «vincle nacional»: el sentir dels ciutadans no val per a res. El president del Govern, Silvela, va ser explícit quan va dir: «El uso de la Lengua Catalana para la enseñanza del Catecismo, las declaraciones que sobre el particular se hacen respecto de la predicación, podran revelar una tendencia, que el Gobierno lamenta, puesto que entiende que la orientación debe ser la contraria, y que, sin atacar a los fueros sagrados de la conciencia de aquellos que, no conociendo el castellano, tienen efectivamente derecho a ser instruidos en la religión católica en su dialecto o lengua, sin atacar a esto, la orientación y el concurso de las autoridades eclesiásticas debiera ser en el sentido contrario al que la pastoral revela, debiera ser en el sentido de generalizar y facilitar los conocimientos de la Lengua Castellana, y procurar que esa lengua, que, al fin y al cabo representa la unidad nacional más que ninguna otra, se extendiera, como igualmente el conocimiento de aquellas ideas y nociones que contribuyen tambien a unir el vínculo nacional tan poderosamente como ha contribuido en nuestra historia a hacerlo el vínculo sacrosanto de la religion única que profesamos los españoles en su inmensa mayoria.»(8)
Les seves intencions són ben clares i els seus objectius, si poguessin aconseguir-los, també. Però fins ara no hem pogut trobar gaires papers que ho diguin tan clarament ells mateixos. Heus aquí el criteri del ministre de la Governació, Eduardo Dato: «Es sensible que no todos los españoles conozcan el idioma nacional; pero es un hecho innegable respecto al cual no cabe hacer más que una constante propaganda encaminada a extender el conocimiento de la lengua oficial, evitando que en las Escuelas del Estado se enseñe otro idioma que el español, no permitiendo textos escritos en ningún dialecto, como libros de enseñanza, y adoptandose por las autoridades las medidas que se han adoptado al efecto, y que aplicará este Gobierno como las han aplicado todos los anteriores Gobiernos de España.»(9)
L’aldarull també va arribar al Congrés de Diputats i el divendres 19 de gener de 1900 el senyor Romero Robledo va expressar-ho així: «Cuenta que este es el primer acto de una serie que nos anuncia el Sr. Obispo, y que por eso este es el momento en que yo reclamo la acción del Gobierno para que corte el camino y para que impida que puedan, desde la cátedra de Jesucristo, y con los ornamentos sacerdotales, agitarse banderas facciosas, de rebelion y de discordia, pretendiendo romper la integridad de la Patria.»(10)
I cal tenir present que, per tal d’anar contra la llengua catalana, tots van junts, no existeixen govern i oposició, són una sola cosa, car consideren que el català no és un patrimoni d’ells i tots estan d’acord a eliminar-lo.
Eduardo Dato, al Senat, diu aixó: «¿Hay aquí algun punto de doctrina, algun punto de programa, algun asunto en que podamos estar divididos unos y otros partidos politicos? No; aquí hay una cuestión nacional que nos afecta por igual a todos, puesto que todos somos tan amantes de la integridad de la Patria como los Sres. Villanueva y Dávila. No hay en esto diferencias entre nosotros, ni acto alguno del Gobierno que requiera ser ex-plicado.»(11) I amb aquest mateix criteri, al Congrés de Diputats, Romero Robledo pronunciava unes paraules molt iguals a les de Dato: «Como veis, el programa no puede ser más claro y su gravedad es evidente, y yo me felicito de los sentimientos de adhesion que a mis palabras ha prestado la mayoria; porque, es verdad, delante de una cuestión como ésta, no hay partidos, no hay mayorias ni minorias; aquí todos somos españoles, y facciosos los que vienen a recordar a los pueblos que hubo un tiempo en que tuvieron cierta vida independiente, y que vinieron a sumarse en la nacionalidad patria… »(12)
Només un diputat català hi va prendre la paraula: Joan Cañellas i Tomás, diputat liberal per Tarragona, el qual va exposar els fets amb sentit comú, encara que també anava contra el govern Silvela perquè havien estat excessivament proclius al catalanisme. Va manifestar que només un 3 per cent de la població coneixia el castellà a Catalunya, taxa que trobem baixa tot i recordar que l’any 1900 la població illetrada hi era superior a la meitat (Barcelona, 54 per cent; Girona, 59 per cent; Lleida, 64 per cent, i Tarragona, 66 per cent).(13)
El diputat Cañellas va dir: «Solo si quiero conste de una vez para siempre, que las palabras que aquí en las Cámaras o en la prensa se publican contra la Lengua Catalana producen un efecto deplorable por todo extremo en Cataluña. Respétese, como nosotros respetamos la hermosa Lengua Castellana, que nosotros tanto respetamos cuanto que en ella hablamos, porque ya he dicho antes que la mayor parte de los catalanes, los que hemos estudiado una carrera literaria, respetamos y hablamos la lengua castellana, pero no vengamos a prohibir a nuestros hijos y a nuestros paisanos que hablen el idioma catalán.»
Aquesta concòrdia que predicava Cañellas era impossible de fer arrelar perquè l’odi obceca. Per això va acabar el discurs així: «Ya sé que estoy solo aqui, desgraciadamente, y este es para mi el síntoma más alarmante que tiene el caso. Los catalanes estamos aquí solos (Protestas. El Sr. Presidente agita la campanilla.)»(14) I així, en aquesta solitud, també acabaren els dos debats sobre la pastoral del bisbe de Barcelona.
I així comença un nou segle: amb una persecució nova de la llengua catalana. No n’hi ha prou amb les escoles, amb amb l’administració, amb la justícia, amb el teatre, amb els notaris, amb els registres, amb els telèfons: ara també cal anar darrera els capellans perquè prediquin en castellà.
(1) Bernabé Dávila y Bertololi, nascut a Málaga, era senador vitalici pel partit liberal demòcrata, aleshores a l’oposició, i professor de l’Institut d’aquella ciutat.
(2) DSC Senado, núm. 111, 1900, p. 2.041.
(3) DSC Senado, núm. 115, 1900, p. 2.124.
(4) DSC Senado, núm. 111, 1900, p. 2.042.
(5) DSC Senado, núm. 118, 1900, p. 2213. El senador Dávila volia aplicar a la pastoral del doctor Morgades l’article 248 del Codi penal aprovat ambla llei contra el separatisme.
(6) DSC Senado, núm. 111, 1900, p. 2.045.
(7) DSC Senado, núm. 118, 1900, p. 2.209.
(8) DSC Senado, núm. 115, 1900, p. 2.130.
(9) DSC Senado, núm. 111, 1900, p. 2.046.
(10) DSC Congreso, 1115111. 109, 1900, p. 3.643.
(11) DSC Senado, núm. 111, 1900, p. 2.045.
(12) DSC Congreso, núm. 109, 1900, p. 3.645.
(13) Estadística de l’accepció «Analfabetismo» de l’Enciclopedia Espasa, Barcelona
(14) DSC Congreso, núm. 109, 1900, pp. 3.640-41.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 82 a 86