La llei d’enjudiciament civil (1881)
En el terreny lingüístic, però, la persecució legal continuava. El 21 de juny de 1880 s’autoritzava el govern conservador a redactar la Llei d’Enjudiciament Civil, la qual va ser aprovada per Reial Decret del 3 de febrer de 1881 amb una incidència directa contra la llengua catalana: «Art. 601. A todo documento redactado en cualquier idioma que no sea el castellano, se acompañarán la traducción del mismo y copias de aquél y de ésta.»(1)
Aquesta llei tenia molta importància per a la lliure supervivència del català ja que, no donant-li validesa en els processos judicials, de fet hom l’anul·lava a tota la documentació privada i en el tràfic mercantil. Encara avui que molts professionals del Dret manifesten aquesta raó que els documents escrits en català no poden ésser presentats per si sols als jutjats per tal de recomanar que no es facin els contractes en llengua catalana.
Hem de veure aquest atac indirecte contra l’ús de la llengua catalana com un moment culminant dels diferents graons que la persecució lingüística va tenir. De primer l’ensenyament, després les inscripcions registrals i les escriptures públiques, i ara els documents presentats al jutjat. L’asfíxia era perfecta, però els catalans es procuraven l’oxigen en els racons més in-
sospitats de la resistència.
L’any 1885 el Centre Català, impulsat per Valentí Almirall, formula una protesta davant el rei Alfons XII i li presenta la «Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña», més coneguda per «Memorial de Greuges». Deia així: «Ya que por incidencia hemos hablado de los idiomas que en España se usan, ¿qué otra prueba se necesita de la diversidad de razas o grupos en su pueblo, que la tenacidad con que tales idiomas se conservan? Ni la constancia, ni el afán de predominio del grupo castellano han logrado supeditarnos completamente en este punto. Nada importa que el catalán haya sido desterrado de las escuelas, con gran perjuicio de la instrucción popular en nuestras comarcas; nada que en las oficinas y tribunales deban usar el castellano hasta los que, por no comprenderlo perfectamente, corren peligro de quedar perjudicados o indefensos; nada que en la contratación deba el interesado fiarse de una traducción de palabra, que se presta al error y aun al engaño. No sólo seguimos hablando catalán, sino que en los últimos años se ha verificado el renacimiento literario de nuestra lengua, habiendo tomado tal vuelo, que hoy cuenta ya nuestra joven literatura obras de empeño en casi todos los ramos.»(2)
Al cap de pocs mesos, pel novembre de 1885, moda Alfons XII. Començava la Regència de Maria Cristina d’Habsburg i els liberals prengueren el poder amb Sagasta com a cap de Govern.
El 1888 la Lliga de Catalunya presenta a la reina regent, que ha vingut a Barcelona pels Jocs Florals, un missatge que insisteix en la llengua catalana en aquests termes: «Que la Llengua Catalana sia la llengua oficial a Catalunya per a totes les manifestacions de la vida d’aquest poble. Que l’ensenyament a Catalunya sia donat en llengua catalana. Que sien catalans los Tribunals de Justícia i toles les causes i litigis se fallin definitivament dintre del Territori… »(3)
(1) El ministre de Gracia i Justícia era del partit alfonsí i es deia Saturnino Alvarez Bugallal. Havia nascut a Santa María de las Arenas (Oviedo). Abans de ser ministre havia estat fiscal d’impremta i durant el temps que dura el seu càrrec va perseguir decididament la premsa liberal.
(2) J. A. GONZÀLEZ CASANOVA, Federalisme i autonomia a Catalunya (1868-1938), p. 494.
(3) DSC Congreso, núm. 131, p. 3.934.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 76 i 77