IV. La restauració monàrquica (1875-1900)
Aquest període històric és un retorn de la dinastia borbònica: el rei Alfons XII desembarca a Barcelona amb el suport de la burgesia catalana. El fundador del nou règim polític és el conservador Antonio Cánovas del Castillo, que va redactar la nova Constitució de 1876, amb el funcionament de la qual es consolida un bipartidisme oligàrquic i sucursalista configurat pel partit conservador i pel liberal, que s’anaren alternant en el poder.
Amb aquest nou sistema polític els republicans federals i els carlins varen quedar marginats i en una situació d’extraparlamentarisme. Amb l’alternança pacífica d’aquells dos partits en el poder sorgiren el caciquisme com a màquina política i un centralisme absolut per a construir l’Estat.
En aquest ambient té l’origen el catalanisme polític, el qual es recolzava sobre un nacionalisme defensiu: per una part, la defensa dels interessos econòmics; per l’altra, la salvaguarda del patrimoni cultural i lingüístic propi.
Al nacionalisme polític català hi conflueixen dos corrents que tenen la base teòrica en dues obres aparegudes en aquest temps: Lo Catalanisme (1886), del republicà federal Valentí Almirall, i La tradició catalana, escrita entre 1886 i 1888, del bisbe Torras i Bages, provinent del tradicionalisme. Més tard, l’any 1895, Prat de la Riba i Pere Muntanyola publiquen Compendi de la doctrina nacionalista, que intenta aplegar la doctrina global del moviment nacionalista. Per primera vegada la paraula «separatismo» va començar a ésser utilitzada a la premsa de Madrid en l’inici d’aquest règim polític de la Restauració.
Valentí Almirall, republicà federal, fou qui primer va veure la necessitat d’organitzar un partit polític català, i també va ser el primer de sortir a l’encontre dels ciutadans amb mitjans de comunicació adequats. Per això promogué, el 1879, el «Diari Català».(1)
El sector tradicionalista era configurat pels sectors rurals, i homes de l’Església s’hi arrengleraren també majoritàriament. Com a institució, l’Església no abandona mai la llengua catalana ni en la predicació ni en el catecisme, que als llocs rurals substituïa l’escola primària, amb la qual cosa ‘idioma tingué un reducte segur on podia resistir els embats de l’Estat.
Durant la Restauració monàrquica, el govern conservador de Cánovas del Castillo va projectar d’abolir el Dret civil català en promoure un Codi civil unificat tot prenent per base el Dret castellà. L’any 1880 Valentí Almirall impulsa el Primer Congrés Catalanista, en què es crea una Comissió de Defensa del Dret Civil Català. Amb el suport de totes les forces polítiques i socials catalanes s’evita així aquesta amputació legal contra Catalunya. Era la segona vegada que guanyàvem aquesta batalla després dels intents uniformadors de Felip V en promulgar el Decret de Nova Planta.
(1) Vegen J. M. FIGUERAS, La Renaixença, Rafael Dalmau Ed., Barcelona, 1981; i Francesc VALLVERDÚ, La normalització lingüística a Catalunya. Ed. Laia, Barcelona, 1979, pp. 71-101
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 75 i 76