No volen teatre català (1867)
A les acaballes del règim d’Isabel II, quan el president del Govern tornava a ésser el general Narváez, les Corts es varen dissoldre i hom governava dictatorialment davant la impossibilitat de poder controlar els progressistes i els demòcrates, conformats pels republicans de Castelar i Salmerón i els federals de Pi i Margall. En aquesta situació política tan inestable en què proliferen els pronunciamientos és quan es dicten més disposicions legals que prohibeixen la utilització de la llengua catalana en tots aquells àmbits on encara es conserva.
Heus ací la Reial Ordre de 15 de gener de 1867, en un moment en què el cap de Govern d’Isabel II era el general Narváez: «En vista de la comunicación pasada a este Ministerio por el censor interino de teatros del reino con fecha 4 del corriente, en la que se hace notar el gran número de producciones dramáticas que se presentan a la censura escritas en los diferentes dialectos, y considerando que esta novedad ha de influir forzosamente a fomentar el espíritu autóctono de las mismas, destruyendo el medio más eficaz para que se generalice el uso de la lengua nacional, la reina ( q. D. g.) ha tenido a bien disponer que en adelante no se admitiran a la censura obras dramáticas que estén exclusivamente escritas en cualquiera de los dialectos de las provincias de España.»(18)
En aquesta època Frederic Soler, «Pitarra», havia tingut un èxit esclatant amb diverses obres: L’esquella de la torratxa (1864), El castell dels tres dragons (1865), Els herois i les grandeses (1866), Les joies de la Roser (1866), etc.; i també n’estrenaven d’altres autors, com Eduard Vidal, Narcís Campmany, Francesc Camprodon, Josep M. Arnau, Francesc de Sales Vidal, Conrad Roure, etc. El ministre de la Governació, Luis González Bravo, dictador i radical situat a l’extrema dreta, quan va dictar aquesta Reial Ordre no pretenia sinó que els catalans aprenguéssim el castellà. En aquells moments el teatre era una eina importantíssima per al moviment renaixentista amb el qual s’arribava a totes les capes populars: per tant, calia eliminar-ne com fos la incidència.
(1) BOP Barcelona, núm. 244 (29-1-1867). Aquesta Reial Ordre no figura a la Gaceta de Madrid, la qual cosa vol dir que es dictà expressament per a Catalunya. El primer de citar-ho és Francesc CURET, Història del teatre català; després, Angel CARMONA, Les dues Catalunyes, Ed. Ariel, Barcelona, 1967, p. 24; Ferran SOLDEVILA, Història dels catalans, 1970, p. 2.793; Josep MELIÀ, Informe sobre la lengua catalana, 1970, p. 312; Francesc VALLVERDÚ, «L’Avenç», 27, 1980.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàg. 71