La llei Moyano (7 de setembre de 1857)
El general Narváez i els moderats tornen al poder una altra vegada per llei, hom reforma la Constitució vigent de 1845 en un sentit restrictiu. El 9 de setembre de 1857 es promulga la famosa Llei Moyano d’Instrucció Pública, la qual s’inspira també en el centralisme i l’uniformisme jacobins. Aquesta llei va ser elaborada pel ministre de Foment, Claudio Moyano Samaniego, moderat, i és considerada la seva obra més important. La seva incidència en l’ensenyament primari ha esdevingut cabdal ja que ha estat una llei vigent durant molt de temps.
A l’article 2, en el qual es defineix l’ensenyament primari elemental, s’obliga només a l’ensenyament de la gramàtica castellana. I a l’article 88 es disposa ben clarament: «La Gramática y Ortografía de la Academia Española serán texto obligatorio y único para estas materias en la enseñanza pública. »(1)
És important d’insistir en la gran transcendència que el conreu escolar té per a una llengua. És veritat que, aquests anys, la llengua catalana dominava encara en alguns ambients dels quals no havia estat proscrita i en què es feia una tasca substitutiva de l’escola pública: l’Església, per exemple, no abandonà mai el català ni en la predicació ni en la catequesi. Jacint Verdaguer ens informa que el pare Antoni M. Claret havia estat en aquests anys «el primer, el més actiu, i més popular propagandista que ha tingut la Llengua Catalana en aquesta centúria».(2) Però el manteniment de la llengua en els actes religiosos no podia ser suficient a la llarga, quan la població illetrada anés disminuint.
La prohibició expressa de poder ensenyar el català a les escoles públiques tenia una gran transcendència: de fet, totes les persones cultes que ocupaven càrrecs dins la classe dirigent només coneixien el castellà, i això repercutia en tots els àmbits i sectors de la vida social.
(1) Colección legislativa de España, vol. LXXIII, Imprenta del. Ministerio de Gracia y Justicia, Madrid, 1857
(2) Ayres del Montseny, Il·lustració Catalana, Barcelona, 1901, p. 128
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàg. 70