III. De l’Antic Règim a la revolució burgesa (1808-1874)
1. Crisi de l’Antic Règim (1808-1833)
LA CONSTITUCIÓ DE CADIS (1812)
Durant la Guerra del Francès, i en un període de temps curt, l’oficialitat de la llengua catalana retorna i la seva utilització és freqüent en l’administració pública.(1) Mentrestant, a Cadis hom elabora la primera Constitució de l’Estat. Enlloc no s’hi parla dels idiomes o llengües existents i, naturalment, tampoc no s’hi assenyala el castellà com a oficial ni s’hi parla de cap obligatorietat respecte a la seva utilització. Això ens pot fer suposar que, en aquells moments, hom considerava el problema resolt a favor de la castellanització total a tot l’Estat.
Els redactors de la Constitució de Cadis tenien un concepte jacobí de la nació, el qual s’establia ja a l’article primer. Malgrat ser liberals i reformadors, l’uniformisme desfermat de la Constitució francesa s’hi va imposar de bon començament; tot això, amb la presència de catalans.(2) L’uniformisme lingüístic es confirma si examinem l’article 368 d’aquesta Constitució política de la monarquia espanyola, promulgada a Cadis el 19 de març de 1812, en el qual s’estableix que el Pla General d’Ensenyament serà «uniforme» en tot el reialme.
És natural que, si hom creu que només s’utilitza una llengua, no calgui fer constar l’existència de cap més. Ho podem veure, per exemple, en la Constitució dels Estats Units d’América aprovada per la Convenció del 17 de setembre de 1787, en la qual tampoc no es parla de cap idioma oficial. En el mateix sentit, la Constitució actual de França, aprovada per referèndum el 28 de setembre de 1958, no expressa en cap article l’oficialitat de cap llengua: tàcitament s’hi dóna per natural que sigui el francès.
És una situació que podem comprovar a totes les constitucions i lleis fonamentaIs del segle XIX: a l’Estatut Reial de 1834; a les Constitucions de 1837 i 1845 d’Isabel II; a la no promulgada que varen redactar els progressistes l’any 1856; a la que va sorgir després dels fets revolucionaris de la Gloriosa el 1869; a la que sancionà Alfons XII, de 1876, fruit de la Restauració.
El no-reconeixement d’altres llengües dins l’Estat significa que només s’accepta l’oficialització del castellà. D’una manera factual, el castellà és la llengua dominant a totes les esferes oficials. Aquesta visió es confirma si recordem que només es parla de les llengües de l’Estat a la Constitució republicana de 1932 i a la democràtica de 1978: han estat els dos únics períodes que el català ha recuperat l’oficialitat usurpada.
(1) Lluís M. de PUIG, Girona francesa. 1812-1814, Ed. Gòthia, Girona, 1976, p. 160.
(2) J. VICENS VIVES, Industrials i polítics del segle XX, Ed. Teide, Barcelona, 1958, p. 225.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 61 i 62